Pitxurris Home (Part 1)
Diuen que tot esforç té la seva recompensa, i és tant cert, com que ja estem vivint a la nova casa! Altrament dit: Pitxurris Home.
Vam començar les obres el maig de l’any passat. Semblava que mai arribaria el moment de posar-nos-hi a viure. Hem estat cada dia al peu del canó per anar-ho controlant tot, i cada dia que veníem vèiem novetats increíbles, i en marxàvem emocionats. Preparats per tornar l’endemà i veure què més hi havia de nou. Cada dia dèiem: quan estigui desenrunat canviarà molt, i el següent dia repetíem: quan estigui formigonat, canviarà molt. I quan això ja estava, ja imaginàvem el següent pas!
Tot i que ha sigut un anar i venir de personal, nosaltres també hi hem treballat de valent. La primera setmana vam convocar a la família, els vam convidar a que ens ajudéssin a desenrunar 
Va ser un dia força dur, però també vam riure molt.
Els paletes ja tenien via lliure per entrar.
El primer pas va ser formigonar i lligar el terra. Calia mirar on posàvem els peus…
Les ganes, l’emoció i la il·lusió ens van portar a fer simulacres, aquí (servidora) ja em situava a la cuina!
La instal·lació dels desaigües també ens la vam fer nosaltres. Com podeu veure aquí es treballava tan de dia com de nit! S’aprofitaven totes les estones lliures.
Durant uns dies vam haver d’entrar al pis per aquest foradet, ja que vam canviar l’entrada al pis. Van tapar l’entrada inicial, i van obrir la paret del costat. Qui entrava, en sortia brut…
Al juny va arribar l’inici de les obres de l’altell:
I durant uns dies es va convertir en un laberint. Transparet, però laberint!
Quan van venir a aïllar el pis, semblava que fóssim al pol nord. Tot blanquet!
Les parets ja pujaven i això semblava completament un KAOS. Els sostres plens de guies, els tubs per l’electricitat, sacs i més sacs…i nosaltres, fent de paletes 
Reparant la columna de pedra.
Finalment van enguixar-nos el pis, van posar-nos la calefacció radiant i van instal·lar-nos les finestres. Això sí que va ser un bon canvi. Quanta llum!
Més endavant us ensenyaré el resultat del que hem estat restaurant: la paret de pedra del menjador i la porta d’entrada al pis. Són moltíssimes hores de dedicació on la satisfacció final és incomparable. Ara seiem i quedem bocabadats mirant tot l’espai. Inconscientment recordem com va començar tot, i les hores que hi hem passat.
Qui ho ha vist, i qui ho veu.
quina passada, i quines ganes de veureu amb els meus propis ulls!!!!
Gràcies Francina! Aviat ho veuràs!
Quina feinada , però el treball es la recompensa, felicitats
Moltes gràcies Maria!
Ara mateix busco dia perquè vingueu, i al mateix temps, fem un bon dinaret!